Jack Johnson Assegut sota una palmera, mirant el mar, amb l’esquena recolzada en l’ample tronc, escoltant melodies ensucrades, de gran qualitat. M’imagino a Califòrnia, surfejant. Pren el sol al meu costat, el meu amor. Bronjezant-se amb un somriure dolç i enigmàtic, mentre dorm. Corregeixo, sabent-me filòsof, les cançons de qui passarà a l’història com el millor dels cantautors. I et despertes i em mires, agafes aire i sospires. Abans d’alçar-te comproves amb cura que estigui cordada la tanca del banyador. I analitzant el paisatge, planificant l’abordatge, em dius que el Jack Johnson al meu costat sembla un aprenent, que jo sóc infinitament millor, molt més bo, molt més bo. El sol es pon, el vespre s’apaga, un breu instant. Enfilem descalços el camí de tornada, de la mà. Un pensament arcaic connecta les nostres ments. És evident que aquest amor és perfecte, en som conscients. I et despertes i em mires, agafes aire i sospires. Abans d’alçar-te comproves amb cura que estigui cordada la tanca del banyador. I analitzant el paisatge, planificant l’abordatge, em dius que el Jack Johnson al meu costat sembla un aprenent, que jo sóc infinitament millor. molt més bo, molt més bo. M’imagino a Califòrnia.

La natura és un codi binari He superat amb bona nota, a la universitat de l’art de l’engany. Com ho fa la granota, d’enginy mimetitzada, et fa caure al parany. Vestint fluorescències, taques delirants. Diuen intel·lectuals i pensadors profunds, que els diners no calen pels éssers de llum. Doneu-me’ls a mi, que en faré un bon ús. Les bones relacions, això es nota, allarguen l’existència. És un fet demostrat que si no faig l’idiota, gaudiré d’una certa longevitat, com ara les balenes o els rèptils gegants. Tot el que sigui empíric, la ciencia ho sosté. De fets no demostrables, jo no en parlaré, que de conspiranoïcs, l’infern n’és ple. La natura tot ho envolta, de codis binaris amb ceros i uns. Les ales de mosca, les fulles dels arbres, matèries, volums. Vida als ecosistemes, gegants, diminuts. Hi ha una geometría ordenant l’univers, res no és casual, hi ha un anvers i un revers. Seguiré respirant, que el món és com és.

Àfrica És fresca la matinada , la sabana no ha dormit El fragor d’una cacera, el brunzit d’algun mosquit. El viatger, impacient, esmorza, s’apressa per pujar al jeep. Obre el sostre a cop de força i s’enfila, decidit. A observar amb els binocles el més mínim moviment d’un canyissar, dalt dels arbres, dels voltors tombant pel cel. La jornada sempre és curta, cal aprofitar el moment. El safari mai no acaba, el viatger el voldria etern. Tot d’una pel walkie talkie , respon el nostre xofer. És nadiu, parla en swahili, alguna paraula entenc. Frena en sec, derrapa i vira, beu, nerviós, aigua el viatger. Arriba a l’escena i pensa, sóc on sempre he volgut ser. Hi ha hipopòtams a les basses, hi ha les hienes abeurant. Lleones amb la canalla i girafes colossals. Un lleopard que sesteja en una acàcia imponent. Mil cocodrils amb mil boques, mil boques amb cent mil dents. La canícula al migdía ens imposa fer un descans, fem un pic nic sota un arbre, un baobab secular. Cau la tarda al Serengeti, la vida activa els sentits. Des d’un puntet elevat, contemplem el paradís. Les gaceles precipiten empaitades per guepards. Caravanes infinites, zebres, búfals i xacals. Hi ha elefants que protegeixen, malhumorats, els infants, mentre els licaons conspiren Una estrategia d’atac. De tornada, ja, amb la fosca, l’espectacle és sorprenent. El sol s’amaga amb recança, el cel d’un roig resplendent. Demà prolonguem el somni, cada dia és el primer. La sabana mai no dorm, mai no dormirà el viatger.

Rock’n’roll star Prometo una mètrica pulcre, una rima assonant. Prometo esclafar la guitarra com feia el Pete Townshend. Prometo saltar, extasiat, sobre un públic histèric, tractant de no fer-me mal, com fa una rock’n’roll star. Seré el millor cantant del món, tocaré la Fender com l’Angus Young I parlarà de mi molt bé, el Joan Miquel Oliver. I un dia el Rafa de La Unión, em dirà: -Tío, molas mogollón! I el Paul McCartney i l’Sting, diran que el meu disc els fa tilín. Prometo omplir estadis, teatres i places de braus. Prometo escopir i pixar sobre el públic, pobres súbdits babaus. Prometo fer riffs, desfermat, com l’Eddie Van Halen i en acabar saludar agenollat, Com fa una rock’n’roll star. Seré el millor cantant del món, tocaré la Fender com l’Angus Young. Faré un disc de duets amb l’Albert Pla, els Manel i els Dire Straits. I un dia el Rafa de La Unión, em dirà: - Tío, molas mogollón! Quedaran garratibats, el Quimi Portet, el Brian Setzer i el Lluís Llach. Recordo aquells aquelarres al Communiqué amb els Traidores. Qualsevol temps passat va ser millor, ja ho deien els Ramones.

El conte del drac S’expliquen moltes llegendes, tantes com llegendes hi ha Narren tantes i tantes llegendes que allà, on hi ha un llac habita un monstre, d’escata verda, cua de saure, atroç el rostre, alè fètid i urpes llargues d’aferrar. Presència que causa tan colossal paüra als vilatans, quan, afamat, surt de cacera, sense compadir-se d’humans ni ramats, la fera, devora cossatges sense tenir-ne mesura. Mai saciat, tampoc, a devorar soldadesca, que engolits són, carall, de manera expedita, sense deixar, tan sols, ni una engruna petita, posant fi al gran renom d’una glòria “xulesca”. Quan la bèstia, diu la llegenda, en sentir la cantarella dels intestins baladrers, ni les nenes ni els minyons arraulits, morts de por, que s’amaguen pels racons, s’estalvien baixar, enters, de cap per la gargamella. A Banyoles desconeixen les bondats del bon minyó, afamat d’herbes i fulles, de bolets, de flors del bosc. Necessitat de tendresa, que li gratin el mentó. I jugar amb els nens i nenes i dur-los, volant, pel món. Després de molt discutir, arriben a la conclusió, erudits especialistes en bèsties lacustres, que el remei al terror que perdura ja fa lustres, no s’arregla amb verí, torxes ni amb xarop de bastó. Fan cridar i notifiquen al refinat emperador, Que per no acabar tots i totes morts i mortes, Amb gran pena i dolor carregaran les alforges. I partiran a la recerca d’un indret millor. A Banyoles desconeixen, les bondats del bon minyó, Afamat d’herbes i fulles, de bolets i flors del bosc. Necessitat de tendresa, que li gratin el mentó. I jugar amb els nens i nenes i dur-los, volant, pel món. Una vilatana pietosa els parla d’un monjo al Llenguadoc, un erudit viatjat pertot, amb residència a Narbona, a la França “gabatxona”, als territoris del nord. I allà la comitiva s’hi desplaça, fins a trobar al monjo Mer, ells demanen, què hem de fer? I ell sorneguer, diu amb traça que el drac no és cap amenaça. Anem-hi i us ho demostraré. I al llac s’apropà el bon clergue, I el drac al moment tragué el cap, I amb un lleu gest de la mà, la bèstia el seguí obedient, sense témer en cap moment, que poguera fer-li mal. Primer amb lògica recança al poblet en veure allò, s’hi acosten a poc a poc, I una nena va i s’atansa I li acarona la panxa, I el drac gemega de goig. I aquí acaba la llegenda, Ja que el frare dugué al drac a un paratge molt llunyà, per tant tothom ha d’entendre: -no són veritat llegendes que tracten dracs de malvats. A Banyoles ja coneixen, les bondats del bon minyó, afamat d’herbes i fulles, de bolets i flors del bosc. Necessitat de tendresa, que li gratin el mentó. I jugar amb els nens i nenes i dur-los volant pel món.

Verd Les darreres premonicions, semblaven no tenir un final feliç. Tot era fosc. Es necessitava una mà de pintura i de vernís. La tensió que es presumia, presagiava un desenllaç que faria avergonyir el guinista més audaç. Però ha caigut del cel un missatge de benedicció. Un arcàngel blanc. Teniu el perdó. Era immens el rebombori que excitava els intestins. Fruit d’aquella vella angoixa, repetint els seus perfils. A la sala d’engranatges, l’organisme deia prou i als balcons de casa nostra tot rodava com els ous. Però el temps ha canviat i un sol verd fa que surtin nous brots. Un matí radiant. Sembla un món millor. Verd de llaços forts. Verd d’omplir d’esperança tots els racons. Verd de llimoner. Verd de gespa plantada un mes de febrer. Verd d’habitacions. Un la tres, dos la una i tres la dos. Verd de l’enrenou, l’art del desmuntatge seguint les instruccions. Verd de la chaise longue, de darrers episodis mentre t’adorms. Verd d’arrossegar la maleta amb les guies d’on vull anar. Verd d’entrar i sortir, recollir les maduixes, podar el gessamí. Verd d’eternitat, de passar allò que em queda al teu costat.

No puc " I think I'll call Kendra. Hello? It's Olga. C-can I speak to Kendra, please? - " Just hold on a minute pet. Kendra? Olga's on the phone, do you want to speak to him? - " Ahh! I cannot! Vaig veure la Marta per primer cop al bar de la plaça, al poble. Llegia poesia i s’entreveia un somriure enlluernant, sí. Els cabells tan polits, un nas de ratolí, va aixecar la mirada però no es va fixar en mi. Els pits tan molsuts, els dits tan menuts, finalment em va veure, ara ja em poidia morir. Vaig decidir acostar-me i demanar-li el telèfon d’immediat, sí. Si espremo els meus encants de ben segur que la captivaré a l’instant, sí Visitarem poblets o buscarem bolets. Va dir que l’honorava però després va sincerar-se i em va dir. Ahh! Xavi, no puc. El meu promès és massa gelós. Es posa molt violent si quedo amb altres nois. Així que Xavi...no puc. Jo estaba depressiu però vaig ordir un gran pla amb celeritat, sí, Aniré a buscar-la aquest dissabte, el seu promès haurà marxat, sí. És dia de partit, s’estarà amb els amics. Marxarem corrents sense demanar permís. I em va dir…i em va dir. Ahh!, Xavi, no puc. Voldria i podria, però no ho hauria de fer. No és un home normal, tinc por que em faci mal. Xavi, no puc, no puc, no puc, no puc Se’m trenca el cor, però ara t’he de deixar, Em va dir, no et rendeixis, tu ets el meu estimat. Voldria fugir amb tu, però ara has de marxar. Volarem junts a l’infinit i més enllà, però de moment…no puc. Vaig trucar la Marta moltes més d’un centenar de vegades, sí. Vaig muntar en el cotxe a intentar un assalt desesperat, sí. Vaig baixar la finestra del meu Rolls Royce. Vaig dir, entra d’un salt, vaig escoltar la seva veu. Començar a dir, començar a dir, començar a dir. Ahh!, Xavi, no puc. Aniré a voltar món, pels sis continents i tornaré a buscar-te, el nostre amor és etern Però Xavi… Ahh! Xavi, no puc. He parlat amb psiquiàtres, amb psicòlegs amb el gos. Tothom coincideix que m’he tornat boig. Però Xavi…Xavi…Ahh! Xavi, no puc.

Reivindicant Reivindico la ingenuïtat, el abstenir-se, el passar de llarg. Tenir a l’abast, a tocar del palmell de la mà atzar, fortuna, la oportunitat somiada per la humanitat. Embadalir-se i deixar-la passar. Somriure i quedar-se encantat, mans a les butxaques, xiulant. Reivindico l’autoritat de dir que no, d’actuar amb llibertat. Ser contestatari, ser dissident, inconformista, ser consequent. Tal vegada un poquet inconscient, amb la inconsciència pròpia dels nens. I amb la pau fent niu a l’esperit, tancar la porta i dir bona nit.

La meva neboda no riu mai Escolta’m, Senyor, ara et vull confessar, són moments de revolta. Em queixo sabent que no m’he de queixar, és més, la fortuna m’envolta. Aquella energia, el constant moviment, semblen, ara, anys de bonança. La meva neboda, no riu mai, i jo canto sense enyorança Res no trobo a faltar. D’aquells dies passats. On certes amistats, falses han resultat. Riures de galliner. Ratlles sobre un CD. Pactes d’eternitat, plens de solemnitat. Promeses de germans. La vida per davant. Ser els més forts, els més grans. Escolta’m, Senyor, ara et vull confessar, em questiono tants i tants actes. Sincerament, dic, que ara em miro el melic, espantat pels impactes. Aquelles certeses, aquelles veritats, les miro, ara, amb desesperança. La meva neboda, no riu mai, i jo canto sense enyorança. Considero un fracàs, no haver arrufat el nas Quan semblava sincer, menjar-nos el carrer. Riure’ns del maleït món. Vomitar pels racons. Fugint dels patiments. Remant contra el corrent. No mirar-se al mirall. Obrir a palau el ball. Ser els més forts, els més grans.

Menudeta Menudeta em diu: -em vull disfressar i combina amb poca traça colors verds i colors blaus. Menudeta em diu: -les vambes de llum, que fan joc amb mitges roses i la faldilla de tul. Menudeta diu: -el conte del drac i recullo samarretes que per terra ha escampat. Menudeta diu: -el conte del botxí al final i retalla en mil bocins tots els papers que va trobant. I quan torna el fred, les mans se li han glaçat i aprofitarem la roba de l’hivern passat. Cremarem pinyes i troncs a la llar de foc i l’escalfor l’adormirà. Menudeta diu: -vull més sabó i es dibuixa barba blanca i s’inventa una cançó. Menudeta diu: -mama ets un tauró i dispara amb els dos dits i ens amaguem en un racó. Una escola hem fet, on passen la nit dins del llom d’un llibre gros dinosaures petits. Diu la dita: arribada la cançó al final, conte contat, conte acabat.