|
1. |
|
|
|
|
Antonio Luque
Impossible acomplir tot el que he promès.
El nervi ciàtic m’he pinçat i això és un contratemps.
Apilones caixes, amb tendresa retolades.
I enganxes l’etiqueta fràgil, si el contingut ho és.
Regarem unes tulipes, dels colors més impossibles.
Dormirem a la porxada, fent piu piu els ocellets.
Observarem el firmament, les nits que estigui clar el cel.
Amb l’orella a la panxa, per si mai vol dir-nos res.
Sempre junts, sempre junts, sempre junts, sempre lluny.
Túniques de lli, a l’estany ponen els peixos ous.
Tota nua, de model, jo faré d’un d’aquells grans pintors
de bigotis afilats, buscaré l’angle al pinzell.
Despullat damunt la gespa, un modern Orzowei.
Fent un càlcul de l’alçada, salto i faig una esmaixada.
O aturo un “penalty” ras i fort pel costat dret.
Què és la vida al capdavall, sentir a l’alba cantar el gall
i encendre la llar de foc sorpresos per l’hivern.
Sempre junts, sempre junts, sempre junts, sempre lluny.
|
|
2. |
|
|
|
|
Montmell
Que no, que no, que per més que miri no et podria assegurar,
si aquell ocell que passa volant és una garsa, és un faisà.
A l’AP-7 hi ha retenció i un puput que passa amb un punt d’aflicció.
És evident, doncs, de moment, totes les mosses li han dit que no.
Binocles a punt, en sortir al carrer, cal afegir a la bossa uns guants de porter.
Si una fera veus, la pots anotar, però compte amb la grafia.
L’avi Manolo amb l’inflador en un no res et deixa els pneumàtics a to,
o barques de goma, estols de pilotes, globus aerostàtics i flotadors.
Més tard, decidits, fem una excursió: -A que no hi ha collons d’arribar a la creu?
El més petit és el més valent, però si no l’agafo, se l’emporta el vent.
Tenim un rampell, pugem al castell i per la finestra veig el Penedès.
I un “tiu” merdós, vol pegar al seu gos, l’increpo i m’empaita.
Plantarem enciams, tomàquets, cols, naps,
pèsols, albergínies, mongetes gegants.
I les farem créixer més enllà dels núvols,
ens enfilarem i empiparem el Jack.
Buscarem serpents que no tinguin dents,
les altres mosseguen, no val a badar.
Si mai en trobem, no les emprenyarem
i el Frank de la jungla així n’aprendrà.
Deixa els animals en pau, no siguis fill de puta.
Hi ha dues espècies de dragons, quatre llangardaixos verds i marrons.
Puc assegurar que no escupen foc, prenen la solana, volten pels racons.
Hi ha una ermita vella del segle XVII, l’interior ressona si s’escapa un pet.
Ens fem unes fotos fent un punt d’”strike”, primer dalt d’un roure, després vora un faig.
Construiré un bastó, ni primet ni gros, entre la pinassa s’amaguen bolets.
Silurs i esturions, perques i salmons, i també cap-grossos.
Les soles lliscant, d’haver-ho sabut,
em calço les botes, que en sóc, de tossut.
Sort que als matins, seguint les lliçons,
faig estiraments per prevenir lesions.
Sembla un diorama de nit el cel,
l’òliba estossega, mussita un lament.
I canta el mussol, fruit del desconsol,
una ària antiga que ens arriba al cor.
Al bell mig del cor,
canta el mussol,
un cant antic,
bonic, bonic, bonic, bonic.
Fruit del desconsol,
canta el mussol,
un cant antic,
bonic, bonic, bonic, bonic, bonic, bonic.
|
|
3. |
|
|
|
|
L’home de l’Eismann
L’home de l’Eismann pica a la porta, unes ofertes que no puc rebutjar.
Fresca la gamba, fresc l’escamarlà. Si en compro tres capses, la quarta és de franc.
I permeti’m, senyora, li faig la comanda, la trobo tan maca, tan sofisticada.
Quins bols de La Caixa, quin sofà “chaise longue”, quin gat.
Jo me’n malfio, no m’agrada el to. -Ara no tinc temps, compte amb l’esglaó.
Sona el telèfon, de matinada, és l’home de l’Eismann, una altra vegada.
I permeti’m, senyora, li faig la comanda. L’he trobat tan maca, tan apassionada.
Quines estovalles, quin barnús a ratlles, quin verd “spa”.
I tanco amb la balda, corro el passador, baixo la persiana del menjador.
Asseguro panys, reixes i balcons, el pàrquing refermo amb una “pitón”.
La porta d’entrada barro amb l’armari, prego als dos petits de no fer xivarri.
Sota el coixí amago un fusell antic, farcit de metralla, t’espero i et dic:
-Home de l’Eismann, no em fas cap por. Home de l’Eismann, no em fas cap por.
-Home de l’Eismann, ja no et tinc por. Home de l’Eismann, no em fas cap por, no em fas cap por.
I tanco amb la balda, corro el passador, baixo la persiana del menjador.
Asseguro panys, reixes i balcons, el pàrquing refermo amb una “pitón”.
La porta d’entrada barro amb l’armari, prego als dos petits de no fer xivarri.
Sota el coixí amago un fusell antic, farcit de metralla, t’espero i et dic:
-Home de l’Eismann, no em fas cap por. Home de l’Eismann, no em fas cap por.
-Home de l’Eismann, ja no et tinc por. Home de l’Eismann, no em fas cap por.
|
|
4. |
|
|
|
|
És la guerra
Caminem pel camí ral on s’aplega la gentada. Vells, germans, xiquets, soldats, cosins i cunyades.
Amb l’orgull i honor ferits, tots avancem decidits, amb pas ferm però atemorits, sentint el so, desbocat, a la plaça
del batall del campanar, que a difunts repica. El fill demana el perquè, el pare no li ho explica.
-Encara ets petit,- Diu ell, per entendre el desgavell- i ara amaga’t a l’altell de la tia Rosita.
Per cridar no, tossut dic no, aïrat dic no, estripo els galons i esquinço la camisa.
Per la xarxa d’altaveus, sonen les sirenes, tres tocs llargs i sostinguts. S’encén una espelma.
Al refugi del subsòl on jeu amuntegat tothom, escoltem un transistor que fa centenars d’interferències.
De fusells no en tenim prou, formem amb pals d’escombra. És juliol, fa xafogor, sort que estic a l’ombra.
Tampoc massa munició, jo vull ser franctirador, però el tinent em diu que no, que em veu en baixa forma.
I crido no, tossut dic no, aïrat dic no, estripo els galons i esquinço la camisa.
Envanits, els dos bàndols dialoguen. Beuen conyac, mullen cigars a la copa.
Dormen en llençols de seda de Siam, acompanyats de noies celestials.
Dins d’una trinxera veig passar volant, voltors i altres bèsties de mal averany.
Un remor se sent de lluny, atenta la tropa. El cor tenim en un puny, però els donarem estopa.
Avancen per ambdós flancs, amb metralletes i tancs. Crida foc el comandant, veient, decebut l’horitzó amb binocles.
I, “xulesc”, dalt del cavall, veu com tot s’enfonsa. Abaixa el cap i l’estendard, rendeix les armes i plora.
Per la séquia d’un sembrat, m’arrossego lluny d’allà, que qui escriu aquest relat, cames ajudeu-me, corre i corre.
I crido no, tossut dic no, aïrat dic no, estripo els galons i esquinço la camisa.
I crido no, tossut dic no, aïrat dic no, estripo els galons i esquinço la camisa.
Crido no a ple pulmó, crido no dalt d’un turó, que això és la guerra, petons a la família.
|
|
5. |
|
|
|
|
Fumant a la vora del Tàmesi
Entapissada amb fotos de biaix,
camina en cercles concèntrics sentits a l’aguait.
A prendre pel sac deixo el cotxe aparcat.
De la butxaca en trec pelussa espectacular.
La samarreta esmicolada al melic s’hi fa un cau.
Si pinten bastos, liles, grocs, verds i blaus.
I és quan arribo a la tornada,
que em sorprenc mirant un horitzó,
buit de fornicis, buit de petons,
buit de moixaines, martingales, traques i mocadors.
Avançava amb gran perícia els eixos d’un tractor,
i una cigonya, com de conya, amb el cap fa que no.
M’aturo a la vorera, aquí m’aturo jo.
Fuma l’artista, l’acompanya una noia elegant,
sembla Londres, hi ha boirina, els corbs passen volant.
El riu és vida, pensa, i segueix somicant.
I alça la vista i es pentina,
i resumeix la vida en mil segons.
Aire a la cara, roba als balcons.
Hi ha núvols amb formes, pintures que taquen i llums de colors.
I llums de colors.
Per desar els estris que em destorben, l’armari traster,
perquè no tibi mai la corda potser un fox-terrier.
Calma a la selva, això ni és bo ni és dolent.
Ignoro el gruix del que us explico,
s’encadenen mots sense control.
Ara un adverbi, ara el Concorde.
El cert és que en tota estupidesa preval el seductor.
Preval el seductor.
|
|
6. |
|
|
|
|
Conill
Conill, per què tems el temps?
La pineda està tranquil•la
i tanmateix mous ensems
musell, orella i pupil•la.
-Escolto la veu dels pins,
flairo l'oratge que em fibla
i esguardo vers els camins
de la ciutat invisible
on homes de cor mesell
desengreixen el fusell
que fa aquell pet tan terrible.
|
|
7. |
|
|
|
|
Xxxt...bona nit!
Sota aquest bressol, corcada part de la seva estructura, no s’hi amaguen monstres ni fantasmes.
Cantussejaré amb un fil de veu, relats d’envergadura, meteorits al sostre, estels i astres.
Dorm el vailet, dorm satisfet, dringuen els sonalls sobre el seu cap.
Hi ha encès un llum, de baix consum, voltant tota la nit sense parar.
Ni l’home del sac, ni vampirs, ni dracs, ni bruixes lletges ni ogres malvats.
Somia en colors, en plastidecors, ningú vindrà a torbar el teu descans.
Aaaaaaaah, bona nit menudeta.
Aaaaaaaah, bona nit menudet.
El nòrdic és rus, de ploma d’estruç, brodades als peücs, les inicials.
Un gat de peluix i dins d’un estoig, colònia de Legrain, “polvos” de talc.
Ni el Frankenstein, ni el gremlin dolent, ni el Freddy Kruegger, ni el Gargamel.
Somia en colors, en televisors, ningú vindrà a torbar el teu descans.
Aaaaaaaah, bona nit menudeta.
Aaaaaaaah, bona nit menudet.
|
|
8. |
|
|
|
|
La cançó del pintor
Fer un viratge per un estúpid “rimatge”,
vull dir un “rivatge” per un miratge,
no un miratge per un viratge.
En fi, mai de la vida, jo tiro pel dret.
I prenc el cotxe, necessito una estoneta.
Asseure’m en un tronc d’un revolt un tant feréstec.
Tres filtres té el cigarro, el món no és un cagarro.
Penso i penso i m’ho repenso, penso i no m’ho acabo.
I alço la vista i un juganer núvol transforma un ferotge ós que s’acosta, de fusta i espanta un esquirol, amb un xiscle.
Vols dir? Ho veus? Renoi! Altra vegada un miratge.
Què t’havia dit jo? Aquest paio és que m’encanta!
Fer un viratge per un estúpid “rimatge”,
vull dir un “rivatge” per un miratge,
no un miratge per un viratge,
En fi, mai de la vida, jo tiro pel dret.
I ho tinc decidit, a seguir amb la meva vida.
M’estaré al parc tres horetes, deixa’t estar de punyetes.
I li compro una camisa i atendré com cal la Lluïsa.
Però si no em deixa cap nota, rondino com una idiota.
I amb talls precisos el serrell deixo recte i deso en una carpeta milions de mostres que certifiquen que ell m’estima.
Vols dir? Ho veus? Renoi! Altra vegada un miratge.
Què t’havia dit jo? Se me’n va la castanya.
Vols dir? Ho veus? Renoi! Altra vegada un miratge.
Què t’havia dit jo? Aquest paio és que m’encanta.
|
|
9. |
|
|
|
|
Estimadíssim turista
Paelles, sangries, orgies, mitjons i sandàlies.
Piscines, botigues i ties amb les tetes a l’aire.
Els trilers, les tarotistes, t’enreden els taxistes.
Crema un sol ben imponent, crema un sol roent.
Empastifes la vorera per visitar la Pedrera.
Atenció amb els carteristes, t’aguaiten, són hàbils, són uns artistes, joancarlistes, creacionistes.
Omòplats, aixelles, megapíxels, flamenca que balla.
Bermudes, tirants, imbècils amb barrets mexicans.
Al mercat, fruita i verdura. Prestatges amb confitura.
La Fanny s’estima el Borja i ho deixa escrit a l’escorça.
Jo vull que et quedis a casa, no els vull pas els teus doblers.
Vull, t’ho dic amb l’esperança, que marxis i no tornis mai més.
|
|
10. |
|
|
|
|
Esther Williams, sincronia
Sincronia, cosa fina.
Esther Williams nedant fa genials coreografies.
Menudeta, cos d’atleta.
Esther Williams amb banyadors blaus, verds i liles.
Dalt del trampolí, vola un colibrí i amb un somriure infantil, em mira.
Fent un saltiró, es llença sense por, es capbussa i sembla un dofí, és divina, submarina.
Delicada, perfumada.
Esther Williams farà un musical i anirem de gira.
Eixerida, em fascina.
Esther Williams, taurons, catxalots, orques i gavines.
Té pocs calerons, però amb un gran esforç una escola fundarà, de sirenes.
I viurem plegats, mullats i arrugats, baixarem pel tobogan fent carreres, a Llavaneres.
|
|
11. |
|
|
|
|
12. |
|
|
|
www.xavieruga.cat
Aquest segon disc surt amb el segell de La Produktiva Records, a diferència del primer que era autoeditat. Ha estat gravat a Aviram Estudi, a Manresa on l'extraterrestre Albert Palomar hi ha abocat totes les seves (no són poques) fantasies galàctiques i ha estat masteritzat a Catmastering pel Juanjo Muñoz durant l'agost de 2014.
Hi han participat (i els vull donar les gràcies molt efusivament):
Nando Caballero: guitarres, baix, veu i producció.
Albert Palomar: guitarres, veu, arranjaments, teclats i producció.
Miguel Ballester: bateria (segurament el millor del món)
Cesk Freixas: veu a "És la guerra"
Ramon Garriga "Carles Carolina": veu a "Montmell"
David Reig: moog a "Montmell" i "Antonio Luque"
Sílvia Martínez-Quintanilla: Veu a "L'home de l'Eismann" i "Fumant a la vora del Tàmesi"
Marta Herrero: Veu a "Xxxt...bona nit!"
Marta Gil: correcció de textos
Fotografies: Xavier Lizana i Marta Herrero
Dibuixos (pintures): Aleix i Huguet
Totes les lletres són de Xavier Lizana menys "Conill" que pertany al Bestiari de Joan Oliver.
Tota la música és de Xavier Lizana menys "Antonio Luque" que és una adaptació d'"Ángela" de Sr. Chinarro.
Xavier Lizana és Xavieruga: Guitarres, veu, teclats
released September 20, 2014
