El conte del drac

S’expliquen moltes llegendes, tantes com llegendes hi ha

Narren tantes i tantes llegendes que allà,
on hi ha un llac habita un monstre,
d’escata verda, cua de saure, atroç el rostre,
alè fètid i urpes llargues d’aferrar.

Presència que causa tan colossal paüra
als vilatans, quan, afamat, surt de cacera,
sense compadir-se d’humans ni ramats, la fera,
devora cossatges sense tenir-ne mesura.

Mai saciat, tampoc, a devorar soldadesca,
que engolits són, carall, de manera expedita,
sense deixar, tan sols, ni una engruna petita,
posant fi al gran renom d’una glòria “xulesca”.

Quan la bèstia, diu la llegenda, en sentir la cantarella
dels intestins baladrers, ni les nenes ni els minyons
arraulits, morts de por, que s’amaguen pels racons,
s’estalvien baixar, enters, de cap per la gargamella.

A Banyoles desconeixen les bondats del bon minyó,
afamat d’herbes i fulles, de bolets, de flors del bosc.
Necessitat de tendresa, que li gratin el mentó.
I jugar amb els nens i nenes i dur-los, volant, pel món.

Després de molt discutir, arriben a la conclusió,
erudits especialistes en bèsties lacustres,
que el remei al terror que perdura ja fa lustres,
no s’arregla amb verí, torxes ni amb xarop de bastó.

Fan cridar i notifiquen al refinat emperador,
Que per no acabar tots i totes morts i mortes,
Amb gran pena i dolor carregaran les alforges.
I partiran a la recerca d’un indret millor.

A Banyoles desconeixen, les bondats del bon minyó,
Afamat d’herbes i fulles, de bolets i flors del bosc.
Necessitat de tendresa, que li gratin el mentó.
I jugar amb els nens i nenes i dur-los, volant, pel món.

Una vilatana pietosa
els parla d’un monjo al Llenguadoc,
un erudit viatjat pertot,
amb residència a Narbona,
a la França “gabatxona”,
als territoris del nord.




I allà la comitiva s’hi desplaça,
fins a trobar al monjo Mer,
ells demanen, què hem de fer?
I ell sorneguer, diu amb traça
que el drac no és cap amenaça.
Anem-hi i us ho demostraré.


I al llac s’apropà el bon clergue,
I el drac al moment tragué el cap,
I amb un lleu gest de la mà,
la bèstia el seguí obedient,
sense témer en cap moment,
que poguera fer-li mal.

Primer amb lògica recança
al poblet en veure allò,
s’hi acosten a poc a poc,
I una nena va i s’atansa
I li acarona la panxa,
I el drac gemega de goig.

I aquí acaba la llegenda,
Ja que el frare dugué al drac
a un paratge molt llunyà,
per tant tothom ha d’entendre:
-no són veritat llegendes
que tracten dracs de malvats.


A Banyoles ja coneixen, les bondats del bon minyó,
afamat d’herbes i fulles, de bolets i flors del bosc.
Necessitat de tendresa, que li gratin el mentó.
I jugar amb els nens i nenes i dur-los volant pel món.